dimarts, de novembre 13, 2007

Final d'etapa

Ja s’ha escrit molt, arreu de la blogsfera del jovent independentista, sobre el darrer Congrés Nacional de les JERC, celebrat el passat cap de setmana a Mataró, però tot i així, no em vull quedar sense fer-ho jo, i més després de tant temps (un altre cop, ja ho sé) sense actualitzar el bloc.

Vagi per endavant la meva felicitació a la nova direcció que vam escollir, encapçalada per en Gerard Coca, que de ben segur, amb l’ajuda de tota la militància, ens acostarà una miqueta més cap als nostres objectius com a organització política juvenil (assolir la majoria juvenil independentista) i com a País, (la Reunificació, la Independència i el Socialisme).

Però del que jo vull parlar respecte el cap de setmana és de quelcom molt personal. De tots els sentiments que han passat pel meu cap al llarg d’aquest cap de setmana i en aquests dos dies posteriors en els que he estat a casa.

La veritat és que des de feia ja força mesos, esperava que arribés aquest Congrés, principalment pel què significaria per mi, a nivell d’abandonar les meves responsabilitats tècniques com a Gerent al costat del millor Secretari d’Organització que han tingut mai les JERC, en Joan Almacellas. La seva constància, la seva dedicació, el seu saber fer davant de les situacions més adverses, els seus somriures (si, en Joan també somriu) i els seus cops a l’esquena, entre freds i secs, però que venint d’una persona com ell es reben amb una calidesa sorprenent; m’han ensenyat allò que ja sabia però que cal que algú et recordi de tan en quan: que la lluita per la Independència i el Socialisme la fem les persones, les que han vingut abans nostre, nosaltres mateixos i els que vindran amb posterioritat. Persones que vam entrar a militar amb una il·lusió que no podem deixar escapar mai i que tot el que va més enllà d’això, si no es tenen en compte els sentiments de les persones, les situacions que ens porten a fer o a pensar determinades coses, no ens portarà enlloc. Espero que totes les generacions de secretaris d’organització que el seguiran, començant pel que vam escollir el passat cap de setmana (felicitats, Dani) siguin conscients d’això i treballin tenint sempre en compte això. Els gudaris, els mujaidins, o els majares, com els hi vulguem dir, som persones que com tothom, tenim millors i pitjors moments, però que tot el que fem, ho fem amb la convicció de que és el millor per l’organització i pel País.

I si el millor secretari d’organització, a parer meu, ho ha estat per aquests motius, en Pere Aragonès també ha estat el millor Portaveu Nacional. Sempre ha sabut estar al costat de la militància, escoltant els problemes de cadascú de nosaltres, tant polítics com personals, per mirar de treure el millor de tothom. Probablement ha comès errors, com tothom en comet i més quan s’està al capdavant d’una organització tant gran i complexa com la nostra. Però sempre ha sabut escoltar els que li hem dit que probablement estava errat i, quan ens ha fet cas, ens ho ha agraït, i quan no ens n’ha fet, perquè sincerament estava convençut que estava fent el millor que podia fer, després ha sabut rectificar, demanar disculpes i assumir les responsabilitats dels seus actes.

A banda d’ells dos, a qui mai estaré prou agraït per totes les oportunitats que m’han donat, per tot el que m’han ensenyat i per estar al meu costat en els moments més difícils a nivell personal; hi ha d’altres secretaris nacionals que també han abandonat les seves responsabilitats en aquest Congrés i als quals vull agrair també moltes coses. Especialment a un d’ells, l’Arnau Albert. Amb ell vam passar (als inicis de ser Portaveu Regional i Alliberat territorial del Baix Llobregat, ara fa 4-5 anys) molts matins als diversos bars de la Universitat Autònoma arreglant el partit i el país, imaginant molts projectes que ens havien de portar més enllà, alguns dels quals es van acomplir i d’altres no, i compartint tot tipus de sensacions que teníem, tant polítiques com personals. Amb ell hem passat més de 4 anys junts a la Direcció Nacional de les JERC, primer com a Portaveu d’Osona i el Ripollès (i el Lluçanès també, d’acord...) i posteriorment com a Secretari de Formació. Amb ell (i juntament amb en Pere, en Joan i en Sergi) hem passat alguna que altra Diada de Mallorca fent el clàssic recorregut Mani-Concert-Es Pinzell-Insults amb els Maulets que ha estat prou divertit sempre. Amb ell hem passat moltes coses i moltes més que en passaran. Moltes gràcies per tot, Arnau.

Evidentment, també vull agrair a la resta de la Permanent sortint el fet que m’hagin permès treballar al seu costat, tot i no ser membre electe de la mateixa, demanant-me l’opinió en la majoria dels temes, debatent amb mi, i fent-me sentir un més entre tots ells.

Aquests sentiments són els que han passat pel meu cap aquests darrers 4 dies, així com molts d’altres. El fet de veure una organització forta, renovada, amb moltes cares noves, però alhora retrobant totes les cares conegudes del passat i el present m’omple de satisfacció i, malgrat els moments difícils que hagi pogut passar, estic convençut que aquests dos anys com a Gerent i els cinc anys que farà que sóc Portaveu Regional passaran a formar part dels millors anys de la meva vida.

En aquesta etapa que acaba ara (i que rematarem el 15 de desembre amb el Congrés Regional) he donat tot el que he pogut, i espero poder continuar fent-ho, al servei de les JERC i d’un País que vull veure, i sé que veuré, nacionalment lliure i socialment just.

VISCA LES JERC! VISCA LA TERRA!

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, de setembre 12, 2007

La Champions League?Seràs tu i els teus, maco!


Ahir, 11 de setembre, en una Diada Nacional marcada més que mai pel pes feixuc que ens comporta, als Països Catalans, seguir formant part de l’Estat espanyol (i francès), producte de les mancances en infrastructures patides en els darrers temps en pell pròpia per molts ciutadans i ciutadanes del nostre país; el “compañero Zapatero” es descantillava assegurant que Espanya s’ha situat a la “Champions League de les economies mundials” on, segons ell, “guanya més partits que ningú, marca més gols que ningú i n’encaixa menys que tots els altres”.

Què voleu que us digui. A mi aquest xiquet no m’ha generat mai confiança, i quan deixa anar coses d’aquestes a mig any de les eleccions en què s’hi juga el coll, com va fer amb la famosa promesa sobre l’Estatut (tots recordem allò de “aprobaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”) encara menys.

A aquest home no hi ha ningú que se’l cregui, a hores d’ara, i menys si parlem d’economia. Perquè...l’economia espanyola va bé per a qui?Per als grans grups empresarials?Per als Bancs i Caixes?Per als constructors?Perquè....Jo no he notat ni un sol canvi en positiu a la meva vida econòmica més enllà que els lloguers dels pisos són terriblement més cars, que la gent del meu voltant que fa una hipoteca ha de deixar gairebé tot el sou per a retornar-la, que tot és cada cop més car i, en canvi, el sou només puja cada final d’any una misèria. A mi que m’expliquin que és això de la Champions League de l’economia perquè no ho puc entendre quan en aquest país hi ha milers de persones sense feina que no arriba ni a mitjans de mes.

D’altra banda, “compañero Zapatero”, si realment el nivell de l’economia espanyola és tan bo...podries estirar-te una mica i retornar, als Països Catalans, tot el que ens pertoca en inversions com a compensació per l’esforç fiscal que fem per “Solidaritat” amb els altres territoris de l’Estat. Podries fer que els trens de rodalies no fessin arribar cada dia tard a la feina a centenars de persones, podries fer que la nostra xarxa elèctrica no petés i deixés mig país sense llum, podries, en un acte de solidaritat extrema, rescatar tots els peatges que, com gairebé ningú més a tot l’Estat, paguem per poder gaudir d’unes autopistes que es col·lapsen cada dos per tres.

Si no estàs disposat a ser solidari, cosa que dubto força, i rescabalar tot el mal que ens fa formar part d’Espanya; com a mínim, deixa’ns marxar. Deixa’ns convocar un referèndum i fes que els teus no apel·lin a aquell article terrible de la Constitució que diu que l’exèrcit és el garant de l’indissoluble unitat de l’estat.

“Compañero Zapatero”: Deixa’ns decidir el nostre futur en llibertat. Si no vols fer-ho no pateixis. No tinguis remordiments de consciència. Ho farem igualment. Perquè cada cop som més els que estem farts de pertànyer a un estat que no ens respecta. Perquè cada cop som més els que sabem que formar part d’Espanya és un llast amb el qual no es pot sobreviure. Perquè cada cop som més els que volem ser persones lliures en un País lliure. Perquè en definitiva, la llibertat no es demana (ni a tu ni a ningú), sinó que s’exerceix.


Salut, ètica i compromís!

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, d’agost 24, 2007

Tornem a casa!

(Foto de l'Escola Benviure, la meva escola!)


Doncs sí, senyores i senyors!

Després d'un anyet d'exili voluntàriament forçat (encara que sembli contradictori, és la millor manera de definir-ho) a la Vila de Sants, a partir del proper setembre tornaré a casa, a Sant Boi. Mai he volgut perdre ni he perdut la vinculació amb la meva ciutat, però està clar que residint a fora d'ella m'he perdut un munt de coses de la vida quotidiana i, per extensió, de la vida política.

De fet, gairebé les úniques coses que he viscut durant aquest darrer any han estat relacionades amb la política. Reunions, assemblees diverses, encartellades, actes de pre-campanya (que llarga va ser... xD) i campanya (semblava que no s'acabés mai), entre d'altres, han estat el que més m'ha lligat a Sant Boi. Però també hi he viscut bons moments, com sempre, amb els meus amics i amigues, amb la família (amb aquesta alguns de dolents, també, com la pèrdua dels avis) i amb la gent diversa que et pots trobar qualsevol dia a les terrassetes, places i carrers del poble. Perquè aquest és un dels encants que per a mi té Sant Boi: que tot i no ser prou petit com per ser un poble d'aquells que t'ofeguen i on tothom parla del què fas o deixes de fer, tampoc és una ciutat immensa on et pots passar dies caminant sense saludar a ningú. Per això, tot el que he viscut de manera més o menys intermitent i intensa en aquest darrer any és allò que tinc ganes de recuperar amb totes les forces.

Perquè, en el fons, a banda de començar un nou projecte de vida amb la Núria (a casa nostra, dels dos i de ningú més) el que més il·lusió em fa de tornar a Sant Boi és que és la meva ciutat i això per a mi no té preu. Poder viure-hi, gaudir-hi, patir-hi i, sobretot, treballar per a fer-la millor és el que més ganes tinc de fer.

Així doncs, des del setembre, totes i tots tindreu un lloc a la Ronda Sant Ramon, no on sempre he viscut, a casa dels pares, sinó a la vorera del davant. Aquesta serà, a partir d'ara casa meva i de la meva nina i, evidentment, casa de tots i totes vosaltres...Sense abusar, per això, eh!!! :)

Apali, doncs.

Salut, ètica i compromís!


PD: Als companys i companyes de Barcelona, només dir-vos que no patiu, que no em perdreu de vista tan fàcilment i que ens continuarem veient de dia...I algunes nits també, evidentment!

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, de maig 17, 2007

No ha pogut ser, Ramonet


Aquests darrers dies molta gent m'ha mirat amb esglai perquè no entenia perquè deia, per un cop a la vida i sense que servís de precedent, que volia que guanyés l'espanyol.

Només esperava que, des d'allà on estàs des de fa ben poc, poguessis veure com, per fi, els pericos èreu els més importants d'Europa. La veritat és que em vaig haver d'aguantar alguna que altra llàgrima quan vaig veure els llençaments de penals. Era un partit que m'hagués agradat veure amb tu, i fer-te la punyeta durant els 120 minuts que va durar dient-te que no guanyarieu, fent-te rabiar, però esperant que guanyessin per veure't ben content. Volia que guanyés l'Espanyol per poder veure't amb aquell somriure que tan poques vegades ensenyaves però que era com si pugessis la persiana i entrés tot el sol del món per enlluernar la casa...

No ha pogut ser, avi, aquest cop tampoc.

T'envio un petó, si em deixes que te'l faci sense ràbia.

Espero que allà dalt tinguis wi-fi i el puguis rebre.

Etiquetes de comentaris:

dijous, de març 15, 2007

3 mesos i mig

Aquest és el temps que fa que no actualitzo aquest bloc. Els que em coneixen de més a prop, saben que la feina s’ha complicat força en els darrers temps i que no he tingut gaire temps per dedicar-me a escriure alguna cosa amb un mínim sentit o, si més no, que mereixés la pena de ser publicat aquí, al meu espai, sense ser excessivament redundant amb el què escriuen tots els companys i companyes envers els temes d’actualitat política. Tot i això, m’ha donat molt de temps per a pensar i reflexionar al voltant de què és la política i què hi faig jo.

El 31 de gener d’enguany va fer 6 anys que milito oficialment a les JERC, tot i que des de mitjans de 2000 ja participava activament en les activitats i les reunions de la meva Secció Local, la de Sant Boi. Quan vaig començar a participar en les reunions i activitats de la Secció Local, sense encara ser-ne militant, va anar augmentant la meva il·lusió envers el projecte de l’esquerra independentista. Reunions en bars, fent grans plujes d’idees sobre possibles activitats que gairebé mai es realitzaven, encartellades amb nocturnitat i alguna que altra cervesa, ajudar a Esquerra Sant Boi a muntar el casal del carrer Lluís Castells, entre moltes altres historietes. El que sí que es va mantenir i es manté, al llarg del temps, és la il·lusió per aquest projecte polític. Una il·lusió que m'ha portat a perdre'm moltes coses de la meva vida personal, de la vida de la gent que m'envolta, fins al punt en què, amb "sort" vaig arribar a veure la meva àvia només quan ja s'estava apagant (un petó ben fort, iaia. Com tu vas fer fins al final, seguiré lluitant per allò que crec). De moltes de les coses que m'he perdut me'n penedeixo, però tinc la tranquilitat de saber que ho he fet per la il·lusió que em desperta veure aquest país plenament lliure, social i nacionalment parlant.

Tot i això, amb el pas del temps, i després de conéixer a molta gent amb maneres molt diferents de treballar, he donat voltes sobre una cosa; i és que la política es pot fer de moltes maneres, però no la pots fer només en base a la il·lusió, perquè mentre tu mantens la ingenuïtat amb la que vas entrar (basada en la idea del companyerisme, el treball en equip, en no abandonar el que tens al costat si té dificultats, etc.), hi ha gent que o no l’ha tingut mai o l’ha perdut en veure que pot arribar a ésser alguna cosa i fa el que pot per a arribar-hi. Gent que té una visió completament antagònica a la meva i que basa la seva estratègia personal en què qui més apreta, qui més molesta, millor se’n surt. Doncs...què voleu que us digui...QUE TINGUEU SORT.

Jo per la meva banda, em nego a entendre així la política, perquè jo vaig entrar aquí amb il·lusió i no permetré que ningú la violi d'aquesta manera, fent tot allò que per a mi no hauria de ser, obviant qui són els seus companys i companyes, i obsessionant-se amb arribar a un lloc determinat en el moment en què ha vist que era factible assolir-lo.

Sincerament, si això és la política (segur que hi ha molta gent que ho pensa, com segur que també n’hi ha que no), a mi no m’hi busqueu.


Salut, ètica, compromís (i il·lusió).

Etiquetes de comentaris:

dijous, de novembre 30, 2006

L’autèntica matèria grisa.


Avui, tot llegint diversos retalls de premsa sobre la composició del govern, es va complint una expectativa que tenia i que, sincerament, esperava amb totes les meves forces. Es tracta de la composició interna dels departaments, de la designació d’algunes de les secretaries generals que s’han filtrat avui a la premsa (no n’aprendrem mai...).

A banda de disposar dels dos líders del partit, en Carod i en Puigcercós com a consellers del govern, i a banda també de la Carme Capdevila i en Josep Huguet; a grans trets van a parar als departaments del govern amb consellers designats per Esquerra persones de gran perfil polític com Carme Porta, secretària de la dona del partit i exdiputada al Parlament pel Baix Llobregat; Jaume Oliveras, secretari de política municipal, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i Vicepresident de la Diputació; Teresa Aragonès, secretaria de formació i diputada pel Maresme, Oriol Amoròs, President d’Esquerra Barcelona i diputat...i una llarga llista de noms que, de ben segur, ho donaran tot per fer que aquest govern faci el que ha de fer, governar, i ho faci bé.

I és que es referma el què ja vaig comentar en el post sobre la constitució del Govern d’Entesa. Esquerra aposta per dotar els seus departaments amb l’autèntica matèria grisa del partit, per fer que això tiri com ho ha de fer, perquè el que volem fer és governar, és millorar les condicions de vida de la majoria, i això només s’aconsegueix si qui hi ha gestionant les polítiques públiques té clar quin projecte de País, a llarg termini, tenim. I la gent d’Esquerra, no en tingueu cap dubte, ho tenim clar.

La preocupació d’alguna gent podria venir en dir...i el partit què?Jo crec que no cal patir. Aquest partit, per sort, està dotat de grans quadres polítics que són capaços de fer rutllar la maquinaria interna sense problemes, com ja vénen fent des de fa anys. Persones com en Xavier Vendrell, en Josep Vall, la Pilar Albiol, l’Uriel Bertran, o la dona de la qual estic “enamorat” des que la vaig conéixer per la seva integritat com a persona, l’Anna Simó, entre d’altres, es mantindran al peu del canó per fer que el partit i el grup parlamentari no redueixin la seva velocitat ni un sol metre per segon, per afrontar els reptes que se’ns presenten en el futur més immediat: les eleccions municipals, garantir el creixement sostingut del partit, la incorporació de noves fornades de quadres, entre molts d’altres.

Per últim, i no per això menys important, les JERC escollirem aquest dissabte el que serà Secretari General de Joventut. Tot i que ja s’ha filtrat a alguns diaris, per respecte a l’estructura interna de l’organització no en parlaré en aquest post i esperaré a fer-ho més endavant, quan ja estiguem treballant, de forma més directe que mai, en les polítiques que afecten directament al jovent d’aquest País.

Amb tots aquests moviments hi ha una cosa que no se’ns escapa i que ens ha d’omplir d’orgull. Les JERC tornarem a tenir diputat al Parlament de Catalunya per segona legislatura consecutiva. En aquest cas serà en Pere Aragonès, el nostre Portaveu Nacional. Des d’aquí només voldria felicitar-lo i desitjar-li molta sort i ànims.

Salut, ètica i compromís.

divendres, de novembre 24, 2006

Traspàs de la RENFE ja!

No cal dir gran cosa...Hi ha gent que desqualifica les seves opcions per si soles i que referma més les nostres teories.

Cliqueu aquest enllaç i escolteu

Ernesto del Moral, portaveu de RENFE al programa d'en Clapès


Salut, ètica i compromís

PS: Tot i saber que és una broma...oi que ens ho podriem creure i ningú s'estranyaria que això fos veritat?