dijous, de març 15, 2007

3 mesos i mig

Aquest és el temps que fa que no actualitzo aquest bloc. Els que em coneixen de més a prop, saben que la feina s’ha complicat força en els darrers temps i que no he tingut gaire temps per dedicar-me a escriure alguna cosa amb un mínim sentit o, si més no, que mereixés la pena de ser publicat aquí, al meu espai, sense ser excessivament redundant amb el què escriuen tots els companys i companyes envers els temes d’actualitat política. Tot i això, m’ha donat molt de temps per a pensar i reflexionar al voltant de què és la política i què hi faig jo.

El 31 de gener d’enguany va fer 6 anys que milito oficialment a les JERC, tot i que des de mitjans de 2000 ja participava activament en les activitats i les reunions de la meva Secció Local, la de Sant Boi. Quan vaig començar a participar en les reunions i activitats de la Secció Local, sense encara ser-ne militant, va anar augmentant la meva il·lusió envers el projecte de l’esquerra independentista. Reunions en bars, fent grans plujes d’idees sobre possibles activitats que gairebé mai es realitzaven, encartellades amb nocturnitat i alguna que altra cervesa, ajudar a Esquerra Sant Boi a muntar el casal del carrer Lluís Castells, entre moltes altres historietes. El que sí que es va mantenir i es manté, al llarg del temps, és la il·lusió per aquest projecte polític. Una il·lusió que m'ha portat a perdre'm moltes coses de la meva vida personal, de la vida de la gent que m'envolta, fins al punt en què, amb "sort" vaig arribar a veure la meva àvia només quan ja s'estava apagant (un petó ben fort, iaia. Com tu vas fer fins al final, seguiré lluitant per allò que crec). De moltes de les coses que m'he perdut me'n penedeixo, però tinc la tranquilitat de saber que ho he fet per la il·lusió que em desperta veure aquest país plenament lliure, social i nacionalment parlant.

Tot i això, amb el pas del temps, i després de conéixer a molta gent amb maneres molt diferents de treballar, he donat voltes sobre una cosa; i és que la política es pot fer de moltes maneres, però no la pots fer només en base a la il·lusió, perquè mentre tu mantens la ingenuïtat amb la que vas entrar (basada en la idea del companyerisme, el treball en equip, en no abandonar el que tens al costat si té dificultats, etc.), hi ha gent que o no l’ha tingut mai o l’ha perdut en veure que pot arribar a ésser alguna cosa i fa el que pot per a arribar-hi. Gent que té una visió completament antagònica a la meva i que basa la seva estratègia personal en què qui més apreta, qui més molesta, millor se’n surt. Doncs...què voleu que us digui...QUE TINGUEU SORT.

Jo per la meva banda, em nego a entendre així la política, perquè jo vaig entrar aquí amb il·lusió i no permetré que ningú la violi d'aquesta manera, fent tot allò que per a mi no hauria de ser, obviant qui són els seus companys i companyes, i obsessionant-se amb arribar a un lloc determinat en el moment en què ha vist que era factible assolir-lo.

Sincerament, si això és la política (segur que hi ha molta gent que ho pensa, com segur que també n’hi ha que no), a mi no m’hi busqueu.


Salut, ètica, compromís (i il·lusió).

Etiquetes de comentaris:

20 Comments:

At 2:36 p. m., Anonymous Ferran said...

Ben tornat al món dels blocs, benvolgut!
I quanta raó que tens... aquestes fases de fàstic per segons quines actituds van i vénen: ja saps tu que algun cop havíem parlat d'això. Només espero que, ben aviat, ho deixis enrere (que no vol dir oblidar, ni deixar d'estar ametent, ni...) i que, mai de la vida, deixis de banda que tots i totes som imprescindibles en el combat per uns Països Catalans reunificats i lliures nacionalment i socialment. Ànims que la lluita no s'acaba... encara!

 
At 3:52 p. m., Blogger Maiol Sanaüja said...

Una abraçada Miquel!

 
At 4:14 p. m., Blogger Carles said...

Ostia! Aquest bloc encara està viu! Esperem que tingui continuitat.

No hi podria estar més dacord, la gent que es dedica a la política sense ilusió són gent que ho fa per motius obscurs, i són aquests els culpables del descrédit i el desprestigi del concepte de política que te la gent.

Salut!

 
At 8:46 p. m., Blogger g! said...

Bonsoir!! No puc evitar de tant en tant fer una ullada a veure que expliques de nou, i mira tu, veig que per fi t'has posat les piles :-)
Personalment el meu concepte de la política probablement a més d'un no li agradaria, puc garantir que tothom en surt escaldat, però trobo fantastic que hi hagi gent que miri de ser transparent amb els seus ideals. (oh! que bonic ha quedat)
Bé al tema, tenim pendent una cosa, no? Jo no he donat senyals de vida pq aquest 2007 està sent caòtic i ara tot just intento reconstruir el castell de cartes que m'ha caigut a sobre. Però bé, espero que un dia d'aquest poguem fer almenys unes cervesetes amb la gent que ja sabem val?
Apa, ja sabeu on trobar-me que vosaltres sou els que sempre aneu de bòlid.
Salut!!
Gerard......si, si aquest, aquest.

 
At 8:55 p. m., Blogger Lluís said...

Primer de tot, benvingut de nou al mon dels blocs. Que no decaiga!

I en segon lloc, aquest post sembla un vomit. No en el sentit de que sigui festigós, sinó en el sentit de que sembla que t'hagis tret de dins una cosa que no podies aguantar.

Sigui com sigui, no desesperis: allà on hi hagi un Richard Nixon sempre hi haurà un Lula. O un Miquel Salip, salvant les diferències.

 
At 1:35 a. m., Anonymous Núria said...

M'alegro que tornis a escriure. Malgrat el tó de decepció, comparteixo en gran part les teves reflexions. Ànims, no et desil·lusionis, et necessitem!

 
At 5:35 p. m., Anonymous Josep said...

Hola company,

Endavant amb el teu bloc!! Veig que el pressing de l'altre vespre va funcionar... Per cert, jo també crec que tens molta raó, necessitem molts miquels per tirar endavant.... que no s'apague la llum (o el bloc).

 
At 1:17 a. m., Anonymous Lourdes said...

Miquel, cal saber separar el gra de la palla. Som molts els qui pensem com tu, els qui lluitem per mantenir, malgrat els esculls, la il·lusió que ens va portar a fer política. Jo em nego a perdre-la, em nego a defallir, perquè encara crec que podem canviar les coses. Espero que aquest desencís sigui transitori, i que ben aviat puguem continuar comptant amb tu.

Ànims i una abraçada!

 
At 5:58 p. m., Anonymous Jo Mateixa said...

Que puc dir apart que t'estimo molt, que em fa molt feliç veure que, malgrat tot, encara estàs il.lussionat en fer les coses que creus que s'han de fer per que tot vagi millor.

Saps que tots som aqui, aprop teu, per quant ens necessitis.

No canviís mai si et plau Miquel, que la teva lluita no sigui envà, estic molt orgullosa de tu, t'estimo.

 
At 12:55 p. m., Anonymous Ronald McDonald said...

Com a bon estudiant de polítiques saps que aquesta disciplina gira al voltant de la gestió del conflicte social. Aquest conflicte, les maneres de gestionar-lo i les persones que hi participen, són sempre objecte d'una conflictivitat difícilment evitable. És natural que les friccions existeixin. Més si cap en un moviment que gira cua cap a l'electoralisme i s'allunya d'escenaris que conviden més al desitenrés.

Assolir grans cotes de representació institucional és una eina, no una finalitat en sí mateix per a un pol polític que preten anar més enllà i alliberar un país.

Personalment et convido a relativitzar tot allò que et trobis fent política. La millor recepta segurament sigui la de deixar la vida personal a casa quan estiguis militant o treballant en política. T'ajudarà a mantenir el cap fred i a veure les coses des d'un prisma poc dramàtic si tens en compte que les persones mai són llops o germanetes de la caritat. Ni Hobbes ni Rousseau, una barreja de tot.

El que realment ha de justificar la teva acció política ha de ser el teu compromís amb uns ideals. Si cerques la justificació en les persones que t'acompanyen en la lluita, partiràs d'una òptica parcial i, sobretot, molt fràgil.

Forma part del compromís, amb una lluita i amb una organització, donar un cop de puny sobre la taula quan hi ha coses que no es fan de la millor manera. I és un imperatiu fer-ho quan a més a més, representes a la militància que s'embruta les mans enganxant cartells i pringant cada dia.

Si no som crítics ni objectius, no fem cap favor al moviment. Al contrari, devaluem la seva qualitat.

Queda't amb totes les coses bones. El companyerisme existeix i va molt enllà. La gestió dels conflictes interns, sempre que hagin d'existir, és un altra cosa.

Com va dir el gran Agustí Cerdà: "és política, no és res personal".

 
At 12:43 a. m., Anonymous Anònim said...

mira ronald aquest dicurs de manual es molt fluixet com supso que la persona que l´escriu a i en tot cas i aviam si t´ho aprens la frase era (son negocis no es res personsl) i no es de cap politic sino del pardinoI

 
At 2:18 p. m., Anonymous Arseni said...

Una abracada sincera Miquel.

Anims i endavant des de terres irlandeses...

 
At 7:14 p. m., Blogger Miquel Salip said...

Benvolgut Ronald, agraeixo que hagis invertit el teu temps en fer una reflexió argumentada de les coses i no que hagis passat a fer hipòtesis desqualificadores amb noms com ha fet el “camarada” anònim...Tot i això, permete'm que dubti/matisi alguns dels teus arguments.

- Està més que clar que les friccions són inevitables en una organització formada per persones; tal i com passa en tots els àmbits de la vida. El problema sorgeix en com es gestionen aquestes friccions. Jo sempre he considerat que les diferències estratègiques/tàctiques o de model d'organització són sanes i ajuden a evolucionar el moviment, sempre i quan es tractin amb claredat, amb totes les cartes sobre la taula i des d'una base de confiança en els companys/es que tens al costat.
- Sobre el concepte de relativització...Mira, Ronald, si no separés la vida personal de la política hi hauria força gent amb la que no hi tindria cap mena de relació personal. Per sort, sempre he intentat treballar en aquesta línia. Altra cosa és que la meva dinàmica política i el meu ritme de vida facin, com a molts d'altres, que la vida personal passi pel costat sense quasi bé adonar-nos-en i que, en moments de reflexió com l'actual, et plantegis si ha valgut la pena sacrificar tot això o no.
- Està clar que no tothom és llop ni tothom és xai, però estaria bé que la gent mostrés quan és llop o quan és xai anant de cara, sense amagar-se'n, parlant clar.El què no s'hi val és ser xai i desentendre's de les coses quan no interessen i, quan se'n pot treure algun profit, convertir-se de cop en llop i mossegar a matar.
- Parles de que l’important és el compromís amb uns ideals...No sé tu, però en els meus ideals, a banda de la Independència i el Socialisme hi apareix un concepte republicà de la col•lectivitat. Un concepte republicà que com molt bé deus saber no es basa en les llibertats individuals sinó en les responsabilitats envers el col•lectiu. I per a mi, l’estabilitat del col•lectiu trontolla quan algú falla a les seves responsabilitats. I per a mi, fallar a les responsabilitats inclou equivocar-se, evidentment, però també inclou la inducció a l’equivocació, el desig d’equivocació del company/a i l’inflamació de l’equivocació. Potser el problema principal és que diferim en el concepte de societat, més enllà de diferir en el concepte d’organització (que estic segur que en diferim...).
- Es pot ser crític i objectiu, i és bo ser-ho, però se’n pot ser quan és just ser-ho, quan toca ser-ho, no quan interessa a un mateix ser-ho per aconseguir el que es vulgui aconseguir i menys quan es fa al preu de trepitjar altres companys/es de lluita que, com tu i com molts d’altres ens seguim embrutant les mans enganxant cartells alhora que fem altres coses dins la nostra activitat política.
- Sóc conscient que per a alguns això “És política, no és res personal”, precisament per això acabo el post com l’acabo, dient que si això és política, a mi no m’hi busqueu.

Salut, ètica i compromís!

 
At 1:36 p. m., Anonymous les formes said...

Saps on has de tocar per emocionar... Em sumo a les mostres de suport, de fet sempre t'he dit que no ho pots deixar, i no ho pots deixar. Encara tenim molt per aprendre, encara tenim molt per compartir i molt per treballar!!
Un petonàs.
Visquen els pobles i les comarques!

 
At 9:46 p. m., Anonymous marta said...

Tens tota la raó...
Un petó ben fort i una abraçada.

 
At 11:35 a. m., Anonymous Bàrbara said...

Hola Miquel!
Admiro la teva coherència i em sento orgullosa de formar part d'una organització que té gent com tu.
Ànims! Acostumem a sentir abans l'arbre que cau que el bosc com creix...escolta el silenci del bosc i veuràs com no estàs sol.
Una abraçada!

 
At 2:54 p. m., Blogger Ramon said...

Avui és el primer cop que escric en el teu bloc, però empès per diferents recomanacions finalment m'hi he llançat.
Em sento extremadament identificat amb les sensacions que exposes. De fet ja saps que jo vaig iniciar el meu camí fa només 2 anys, i sento en molts moments que les formacions polítiques no tenen gent com tu. Així de tant en tant penso que soc massa idealista, i de fet algunes persones m'ho diuen, i que les coses no rutllen així en aquest món. De totes maneres he decidit honradament no renunciar als meus principis, i com molt bé deies tu mateix, i fer feina sense trencar-me massa més el cap. Defenso que tothom acaba rebent el que mereix , si tinc raò les coses t'aniran bé, i la coherència obtindrà el seu premi. Ens hi esforçarem doncs!

 
At 4:49 p. m., Anonymous Anònim said...

ës realment fantàstic tot això que dius, tot i que es pot llegir des de tants punts de vista que no crec q li sembli excessivament horrible a ningú.
Ja que va de temes personals et demano una cosa: no et quedis només amb aquesta relfexió mira't i pensa a quanta gent deus haver prejutjat sense saber quins eren els seus valors, sense desmarcar-los dels teus. mira't i pensa quantes desenes de vegades deus haver barrejat una amistat (q potser t'ha fet saltar els prejudicis inicials o empitjorar-los)amb la política del dia i dia.

Tothom s'equivoca però hi ha qui és més injust que d'altres i tu,amic meu, no ets dels que se'n salven. Potser n'hi ha ben pocs que se'n salven ,depen del prisma.

Potser tot queda en intentar ser sincer, coherent, valent i anar amb allò q creus fins al final. AL meu parer les mitges tintes comporten mitges veritats i les mitges veritats confusió i..q queda? un nus de política i sentiments impossible de desfer.

Espero q em corregeixis si m'equivoco gaire.

 
At 7:06 a. m., Anonymous Vicente said...

Ostia miquel, hay que ver lo que se encuentra uno en la blogosfera.

Nada chaval, me alegro de ver que sigues a pie de cañon. A ver cuando podemos quedar para marcarnos unas buenas tapitas en la ronda.

Besos de esther, y "mios" ;).

 
At 12:48 p. m., Anonymous Jordi said...

Ei, Miquel!

Je, je... Encara recordo, al bar de lletres, quan ens vas explicar que t'havies fet de les JERC!

Ànim, tot allò que serveixi per a recuperar aquella emoció, no és només bo per a tu, sinó també per al país!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home