dijous, de maig 17, 2007

No ha pogut ser, Ramonet


Aquests darrers dies molta gent m'ha mirat amb esglai perquè no entenia perquè deia, per un cop a la vida i sense que servís de precedent, que volia que guanyés l'espanyol.

Només esperava que, des d'allà on estàs des de fa ben poc, poguessis veure com, per fi, els pericos èreu els més importants d'Europa. La veritat és que em vaig haver d'aguantar alguna que altra llàgrima quan vaig veure els llençaments de penals. Era un partit que m'hagués agradat veure amb tu, i fer-te la punyeta durant els 120 minuts que va durar dient-te que no guanyarieu, fent-te rabiar, però esperant que guanyessin per veure't ben content. Volia que guanyés l'Espanyol per poder veure't amb aquell somriure que tan poques vegades ensenyaves però que era com si pugessis la persiana i entrés tot el sol del món per enlluernar la casa...

No ha pogut ser, avi, aquest cop tampoc.

T'envio un petó, si em deixes que te'l faci sense ràbia.

Espero que allà dalt tinguis wi-fi i el puguis rebre.

Etiquetes de comentaris: