dijous, de maig 17, 2007

No ha pogut ser, Ramonet


Aquests darrers dies molta gent m'ha mirat amb esglai perquè no entenia perquè deia, per un cop a la vida i sense que servís de precedent, que volia que guanyés l'espanyol.

Només esperava que, des d'allà on estàs des de fa ben poc, poguessis veure com, per fi, els pericos èreu els més importants d'Europa. La veritat és que em vaig haver d'aguantar alguna que altra llàgrima quan vaig veure els llençaments de penals. Era un partit que m'hagués agradat veure amb tu, i fer-te la punyeta durant els 120 minuts que va durar dient-te que no guanyarieu, fent-te rabiar, però esperant que guanyessin per veure't ben content. Volia que guanyés l'Espanyol per poder veure't amb aquell somriure que tan poques vegades ensenyaves però que era com si pugessis la persiana i entrés tot el sol del món per enlluernar la casa...

No ha pogut ser, avi, aquest cop tampoc.

T'envio un petó, si em deixes que te'l faci sense ràbia.

Espero que allà dalt tinguis wi-fi i el puguis rebre.

Etiquetes de comentaris:

6 Comments:

At 8:24 p. m., Blogger Jo Mateixa said...

Segur que tenen wi-fi i a més no ho retransmet en Matias Prats, estiguès tranquil.

M'has fet plorar, suposo que ja t'ho pots imaginar.

T'estimo peque, un petonas ben gran!!!!

 
At 6:28 p. m., Blogger Bàrbara said...

Hola Miquel,
M'has fet saltar les llàgrimes. (Avui mateix t'he explicat que estic vivint jo ara...)
Una abraçada!

 
At 9:17 p. m., Blogger Núria said...

Ànims Miquel!!

Mil petons

 
At 1:31 p. m., Blogger p@blin said...

Company sento arribar tan i tan tard sobretot en aquests temes tant importants. Sàpigues que tens un amic a sibèria amb qui xerrar sempre que ho vulguis! Animus!!

Pauet.

Per cert, a partir d'ara t'afegeixo a la llista de blogs del meu blog, nunca mais tornarà a passar. :D

 
At 1:29 p. m., Anonymous Anònim said...

Cony Miquel, pel que he llegit ho has estat passant malament. Es clar que, si és per això dels blogs... Deu ser el primer o segón cop que accedeixo a una cosa d'aquestes, soc molt estrany jo, i reconec que camino amb pas ferm cap a l'obsolescència ( recordo que vas ser tu el que, un dia, em vas dir que era un dinosaure...) en qualsevol cas, ja que soc aquí, i sense que serveixi de precedent, em sap greu això de l'avi, i em sap greu noo estar més al cas d'aquestes coses. La vida és prou complexa perqué, a sobre, les absències ens ocultin els camins amb la boira espessa i fosca que desprenen algunes.Al capdavall, lo guapo de morir-se deu ser, crec, poder veure com senten la nostra mort aquells que estimem. Aquesta deu ser la millor manera de constatar que el que fem , el que sentim i el que som, seveix d'alguna cosa. Ben mirat, es millor que ens plorin quan som mor, senyal que alguna cosa haurem fet bé, tenint en compte que n'hi han de vius que fan plorar a molta gent fins que no casquen.I solen cascar tard els molt cabrons.
Ànims Miki, i disculpa la impudicia de contestar, i no t'acostumis, que soc molt vergonyós, ja saps.

Marcel

 
At 7:27 p. m., Anonymous Carme Porta said...

Hola Miquel, t'he afegit al meu bloc i espero veure't aviat. Una abraçada

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home