dimarts, de novembre 13, 2007

Final d'etapa

Ja s’ha escrit molt, arreu de la blogsfera del jovent independentista, sobre el darrer Congrés Nacional de les JERC, celebrat el passat cap de setmana a Mataró, però tot i així, no em vull quedar sense fer-ho jo, i més després de tant temps (un altre cop, ja ho sé) sense actualitzar el bloc.

Vagi per endavant la meva felicitació a la nova direcció que vam escollir, encapçalada per en Gerard Coca, que de ben segur, amb l’ajuda de tota la militància, ens acostarà una miqueta més cap als nostres objectius com a organització política juvenil (assolir la majoria juvenil independentista) i com a País, (la Reunificació, la Independència i el Socialisme).

Però del que jo vull parlar respecte el cap de setmana és de quelcom molt personal. De tots els sentiments que han passat pel meu cap al llarg d’aquest cap de setmana i en aquests dos dies posteriors en els que he estat a casa.

La veritat és que des de feia ja força mesos, esperava que arribés aquest Congrés, principalment pel què significaria per mi, a nivell d’abandonar les meves responsabilitats tècniques com a Gerent al costat del millor Secretari d’Organització que han tingut mai les JERC, en Joan Almacellas. La seva constància, la seva dedicació, el seu saber fer davant de les situacions més adverses, els seus somriures (si, en Joan també somriu) i els seus cops a l’esquena, entre freds i secs, però que venint d’una persona com ell es reben amb una calidesa sorprenent; m’han ensenyat allò que ja sabia però que cal que algú et recordi de tan en quan: que la lluita per la Independència i el Socialisme la fem les persones, les que han vingut abans nostre, nosaltres mateixos i els que vindran amb posterioritat. Persones que vam entrar a militar amb una il·lusió que no podem deixar escapar mai i que tot el que va més enllà d’això, si no es tenen en compte els sentiments de les persones, les situacions que ens porten a fer o a pensar determinades coses, no ens portarà enlloc. Espero que totes les generacions de secretaris d’organització que el seguiran, començant pel que vam escollir el passat cap de setmana (felicitats, Dani) siguin conscients d’això i treballin tenint sempre en compte això. Els gudaris, els mujaidins, o els majares, com els hi vulguem dir, som persones que com tothom, tenim millors i pitjors moments, però que tot el que fem, ho fem amb la convicció de que és el millor per l’organització i pel País.

I si el millor secretari d’organització, a parer meu, ho ha estat per aquests motius, en Pere Aragonès també ha estat el millor Portaveu Nacional. Sempre ha sabut estar al costat de la militància, escoltant els problemes de cadascú de nosaltres, tant polítics com personals, per mirar de treure el millor de tothom. Probablement ha comès errors, com tothom en comet i més quan s’està al capdavant d’una organització tant gran i complexa com la nostra. Però sempre ha sabut escoltar els que li hem dit que probablement estava errat i, quan ens ha fet cas, ens ho ha agraït, i quan no ens n’ha fet, perquè sincerament estava convençut que estava fent el millor que podia fer, després ha sabut rectificar, demanar disculpes i assumir les responsabilitats dels seus actes.

A banda d’ells dos, a qui mai estaré prou agraït per totes les oportunitats que m’han donat, per tot el que m’han ensenyat i per estar al meu costat en els moments més difícils a nivell personal; hi ha d’altres secretaris nacionals que també han abandonat les seves responsabilitats en aquest Congrés i als quals vull agrair també moltes coses. Especialment a un d’ells, l’Arnau Albert. Amb ell vam passar (als inicis de ser Portaveu Regional i Alliberat territorial del Baix Llobregat, ara fa 4-5 anys) molts matins als diversos bars de la Universitat Autònoma arreglant el partit i el país, imaginant molts projectes que ens havien de portar més enllà, alguns dels quals es van acomplir i d’altres no, i compartint tot tipus de sensacions que teníem, tant polítiques com personals. Amb ell hem passat més de 4 anys junts a la Direcció Nacional de les JERC, primer com a Portaveu d’Osona i el Ripollès (i el Lluçanès també, d’acord...) i posteriorment com a Secretari de Formació. Amb ell (i juntament amb en Pere, en Joan i en Sergi) hem passat alguna que altra Diada de Mallorca fent el clàssic recorregut Mani-Concert-Es Pinzell-Insults amb els Maulets que ha estat prou divertit sempre. Amb ell hem passat moltes coses i moltes més que en passaran. Moltes gràcies per tot, Arnau.

Evidentment, també vull agrair a la resta de la Permanent sortint el fet que m’hagin permès treballar al seu costat, tot i no ser membre electe de la mateixa, demanant-me l’opinió en la majoria dels temes, debatent amb mi, i fent-me sentir un més entre tots ells.

Aquests sentiments són els que han passat pel meu cap aquests darrers 4 dies, així com molts d’altres. El fet de veure una organització forta, renovada, amb moltes cares noves, però alhora retrobant totes les cares conegudes del passat i el present m’omple de satisfacció i, malgrat els moments difícils que hagi pogut passar, estic convençut que aquests dos anys com a Gerent i els cinc anys que farà que sóc Portaveu Regional passaran a formar part dels millors anys de la meva vida.

En aquesta etapa que acaba ara (i que rematarem el 15 de desembre amb el Congrés Regional) he donat tot el que he pogut, i espero poder continuar fent-ho, al servei de les JERC i d’un País que vull veure, i sé que veuré, nacionalment lliure i socialment just.

VISCA LES JERC! VISCA LA TERRA!

Etiquetes de comentaris: ,