El Bloc de Miquel Salip

Final d'etapa

2007-11-13T13:25:00.000+01:00

Ja s’ha escrit molt, arreu de la blogsfera del jovent independentista, sobre el darrer Congrés Nacional de les JERC, celebrat el passat cap de setmana a Mataró, però tot i així, no em vull quedar sense fer-ho jo, i més després de tant temps (un altre cop, ja ho sé) sense actualitzar el bloc.

Vagi per endavant la meva felicitació a la nova direcció que vam escollir, encapçalada per en Gerard Coca, que de ben segur, amb l’ajuda de tota la militància, ens acostarà una miqueta més cap als nostres objectius com a organització política juvenil (assolir la majoria juvenil independentista) i com a País, (la Reunificació, la Independència i el Socialisme).

Però del que jo vull parlar respecte el cap de setmana és de quelcom molt personal. De tots els sentiments que han passat pel meu cap al llarg d’aquest cap de setmana i en aquests dos dies posteriors en els que he estat a casa.

La veritat és que des de feia ja força mesos, esperava que arribés aquest Congrés, principalment pel què significaria per mi, a nivell d’abandonar les meves responsabilitats tècniques com a Gerent al costat del millor Secretari d’Organització que han tingut mai les JERC, en Joan Almacellas. La seva constància, la seva dedicació, el seu saber fer davant de les situacions més adverses, els seus somriures (si, en Joan també somriu) i els seus cops a l’esquena, entre freds i secs, però que venint d’una persona com ell es reben amb una calidesa sorprenent; m’han ensenyat allò que ja sabia però que cal que algú et recordi de tan en quan: que la lluita per la Independència i el Socialisme la fem les persones, les que han vingut abans nostre, nosaltres mateixos i els que vindran amb posterioritat. Persones que vam entrar a militar amb una il·lusió que no podem deixar escapar mai i que tot el que va més enllà d’això, si no es tenen en compte els sentiments de les persones, les situacions que ens porten a fer o a pensar determinades coses, no ens portarà enlloc. Espero que totes les generacions de secretaris d’organització que el seguiran, començant pel que vam escollir el passat cap de setmana (felicitats, Dani) siguin conscients d’això i treballin tenint sempre en compte això. Els gudaris, els mujaidins, o els majares, com els hi vulguem dir, som persones que com tothom, tenim millors i pitjors moments, però que tot el que fem, ho fem amb la convicció de que és el millor per l’organització i pel País.

I si el millor secretari d’organització, a parer meu, ho ha estat per aquests motius, en Pere Aragonès també ha estat el millor Portaveu Nacional. Sempre ha sabut estar al costat de la militància, escoltant els problemes de cadascú de nosaltres, tant polítics com personals, per mirar de treure el millor de tothom. Probablement ha comès errors, com tothom en comet i més quan s’està al capdavant d’una organització tant gran i complexa com la nostra. Però sempre ha sabut escoltar els que li hem dit que probablement estava errat i, quan ens ha fet cas, ens ho ha agraït, i quan no ens n’ha fet, perquè sincerament estava convençut que estava fent el millor que podia fer, després ha sabut rectificar, demanar disculpes i assumir les responsabilitats dels seus actes.

A banda d’ells dos, a qui mai estaré prou agraït per totes les oportunitats que m’han donat, per tot el que m’han ensenyat i per estar al meu costat en els moments més difícils a nivell personal; hi ha d’altres secretaris nacionals que també han abandonat les seves responsabilitats en aquest Congrés i als quals vull agrair també moltes coses. Especialment a un d’ells, l’Arnau Albert. Amb ell vam passar (als inicis de ser Portaveu Regional i Alliberat territorial del Baix Llobregat, ara fa 4-5 anys) molts matins als diversos bars de la Universitat Autònoma arreglant el partit i el país, imaginant molts projectes que ens havien de portar més enllà, alguns dels quals es van acomplir i d’altres no, i compartint tot tipus de sensacions que teníem, tant polítiques com personals. Amb ell hem passat més de 4 anys junts a la Direcció Nacional de les JERC, primer com a Portaveu d’Osona i el Ripollès (i el Lluçanès també, d’acord...) i posteriorment com a Secretari de Formació. Amb ell (i juntament amb en Pere, en Joan i en Sergi) hem passat alguna que altra Diada de Mallorca fent el clàssic recorregut Mani-Concert-Es Pinzell-Insults amb els Maulets que ha estat prou divertit sempre. Amb ell hem passat moltes coses i moltes més que en passaran. Moltes gràcies per tot, Arnau.

Evidentment, també vull agrair a la resta de la Permanent sortint el fet que m’hagin permès treballar al seu costat, tot i no ser membre electe de la mateixa, demanant-me l’opinió en la majoria dels temes, debatent amb mi, i fent-me sentir un més entre tots ells.

Aquests sentiments són els que han passat pel meu cap aquests darrers 4 dies, així com molts d’altres. El fet de veure una organització forta, renovada, amb moltes cares noves, però alhora retrobant totes les cares conegudes del passat i el present m’omple de satisfacció i, malgrat els moments difícils que hagi pogut passar, estic convençut que aquests dos anys com a Gerent i els cinc anys que farà que sóc Portaveu Regional passaran a formar part dels millors anys de la meva vida.

En aquesta etapa que acaba ara (i que rematarem el 15 de desembre amb el Congrés Regional) he donat tot el que he pogut, i espero poder continuar fent-ho, al servei de les JERC i d’un País que vull veure, i sé que veuré, nacionalment lliure i socialment just.

VISCA LES JERC! VISCA LA TERRA!

La Champions League?Seràs tu i els teus, maco!

2007-09-12T23:55:00.000+02:00

Ahir, 11 de setembre, en una Diada Nacional marcada més que mai pel pes feixuc que ens comporta, als Països Catalans, seguir formant part de l’Estat espanyol (i francès), producte de les mancances en infrastructures patides en els darrers temps en pell pròpia per molts ciutadans i ciutadanes del nostre país; el “compañero Zapatero” es descantillava assegurant que Espanya s’ha situat a la “Champions League de les economies mundials” on, segons ell, “guanya més partits que ningú, marca més gols que ningú i n’encaixa menys que tots els altres”.

Què voleu que us digui. A mi aquest xiquet no m’ha generat mai confiança, i quan deixa anar coses d’aquestes a mig any de les eleccions en què s’hi juga el coll, com va fer amb la famosa promesa sobre l’Estatut (tots recordem allò de “aprobaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”) encara menys.

A aquest home no hi ha ningú que se’l cregui, a hores d’ara, i menys si parlem d’economia. Perquè...l’economia espanyola va bé per a qui?Per als grans grups empresarials?Per als Bancs i Caixes?Per als constructors?Perquè....Jo no he notat ni un sol canvi en positiu a la meva vida econòmica més enllà que els lloguers dels pisos són terriblement més cars, que la gent del meu voltant que fa una hipoteca ha de deixar gairebé tot el sou per a retornar-la, que tot és cada cop més car i, en canvi, el sou només puja cada final d’any una misèria. A mi que m’expliquin que és això de la Champions League de l’economia perquè no ho puc entendre quan en aquest país hi ha milers de persones sense feina que no arriba ni a mitjans de mes.

D’altra banda, “compañero Zapatero”, si realment el nivell de l’economia espanyola és tan bo...podries estirar-te una mica i retornar, als Països Catalans, tot el que ens pertoca en inversions com a compensació per l’esforç fiscal que fem per “Solidaritat” amb els altres territoris de l’Estat. Podries fer que els trens de rodalies no fessin arribar cada dia tard a la feina a centenars de persones, podries fer que la nostra xarxa elèctrica no petés i deixés mig país sense llum, podries, en un acte de solidaritat extrema, rescatar tots els peatges que, com gairebé ningú més a tot l’Estat, paguem per poder gaudir d’unes autopistes que es col·lapsen cada dos per tres.

Si no estàs disposat a ser solidari, cosa que dubto força, i rescabalar tot el mal que ens fa formar part d’Espanya; com a mínim, deixa’ns marxar. Deixa’ns convocar un referèndum i fes que els teus no apel·lin a aquell article terrible de la Constitució que diu que l’exèrcit és el garant de l’indissoluble unitat de l’estat.

“Compañero Zapatero”: Deixa’ns decidir el nostre futur en llibertat. Si no vols fer-ho no pateixis. No tinguis remordiments de consciència. Ho farem igualment. Perquè cada cop som més els que estem farts de pertànyer a un estat que no ens respecta. Perquè cada cop som més els que sabem que formar part d’Espanya és un llast amb el qual no es pot sobreviure. Perquè cada cop som més els que volem ser persones lliures en un País lliure. Perquè en definitiva, la llibertat no es demana (ni a tu ni a ningú), sinó que s’exerceix.

Salut, ètica i compromís!

Tornem a casa!

2007-08-24T12:36:00.000+02:00

(Foto de l'Escola Benviure, la meva escola!)

Doncs sí, senyores i senyors!

Després d'un anyet d'exili voluntàriament forçat (encara que sembli contradictori, és la millor manera de definir-ho) a la Vila de Sants, a partir del proper setembre tornaré a casa, a Sant Boi. Mai he volgut perdre ni he perdut la vinculació amb la meva ciutat, però està clar que residint a fora d'ella m'he perdut un munt de coses de la vida quotidiana i, per extensió, de la vida política.

De fet, gairebé les úniques coses que he viscut durant aquest darrer any han estat relacionades amb la política. Reunions, assemblees diverses, encartellades, actes de pre-campanya (que llarga va ser... xD) i campanya (semblava que no s'acabés mai), entre d'altres, han estat el que més m'ha lligat a Sant Boi. Però també hi he viscut bons moments, com sempre, amb els meus amics i amigues, amb la família (amb aquesta alguns de dolents, també, com la pèrdua dels avis) i amb la gent diversa que et pots trobar qualsevol dia a les terrassetes, places i carrers del poble. Perquè aquest és un dels encants que per a mi té Sant Boi: que tot i no ser prou petit com per ser un poble d'aquells que t'ofeguen i on tothom parla del què fas o deixes de fer, tampoc és una ciutat immensa on et pots passar dies caminant sense saludar a ningú. Per això, tot el que he viscut de manera més o menys intermitent i intensa en aquest darrer any és allò que tinc ganes de recuperar amb totes les forces.

Perquè, en el fons, a banda de començar un nou projecte de vida amb la Núria (a casa nostra, dels dos i de ningú més) el que més il·lusió em fa de tornar a Sant Boi és que és la meva ciutat i això per a mi no té preu. Poder viure-hi, gaudir-hi, patir-hi i, sobretot, treballar per a fer-la millor és el que més ganes tinc de fer.

Així doncs, des del setembre, totes i tots tindreu un lloc a la Ronda Sant Ramon, no on sempre he viscut, a casa dels pares, sinó a la vorera del davant. Aquesta serà, a partir d'ara casa meva i de la meva nina i, evidentment, casa de tots i totes vosaltres...Sense abusar, per això, eh!!! :)

Apali, doncs.

Salut, ètica i compromís!

PD: Als companys i companyes de Barcelona, només dir-vos que no patiu, que no em perdreu de vista tan fàcilment i que ens continuarem veient de dia...I algunes nits també, evidentment!

No ha pogut ser, Ramonet

2007-05-17T13:28:00.000+02:00

Aquests darrers dies molta gent m'ha mirat amb esglai perquè no entenia perquè deia, per un cop a la vida i sense que servís de precedent, que volia que guanyés l'espanyol.

Només esperava que, des d'allà on estàs des de fa ben poc, poguessis veure com, per fi, els pericos èreu els més importants d'Europa. La veritat és que em vaig haver d'aguantar alguna que altra llàgrima quan vaig veure els llençaments de penals. Era un partit que m'hagués agradat veure amb tu, i fer-te la punyeta durant els 120 minuts que va durar dient-te que no guanyarieu, fent-te rabiar, però esperant que guanyessin per veure't ben content. Volia que guanyés l'Espanyol per poder veure't amb aquell somriure que tan poques vegades ensenyaves però que era com si pugessis la persiana i entrés tot el sol del món per enlluernar la casa...

No ha pogut ser, avi, aquest cop tampoc.

T'envio un petó, si em deixes que te'l faci sense ràbia.

Espero que allà dalt tinguis wi-fi i el puguis rebre.

3 mesos i mig

2007-03-15T13:41:00.000+01:00

Aquest és el temps que fa que no actualitzo aquest bloc. Els que em coneixen de més a prop, saben que la feina s’ha complicat força en els darrers temps i que no he tingut gaire temps per dedicar-me a escriure alguna cosa amb un mínim sentit o, si més no, que mereixés la pena de ser publicat aquí, al meu espai, sense ser excessivament redundant amb el què escriuen tots els companys i companyes envers els temes d’actualitat política. Tot i això, m’ha donat molt de temps per a pensar i reflexionar al voltant de què és la política i què hi faig jo.

El 31 de gener d’enguany va fer 6 anys que milito oficialment a les JERC, tot i que des de mitjans de 2000 ja participava activament en les activitats i les reunions de la meva Secció Local, la de Sant Boi. Quan vaig començar a participar en les reunions i activitats de la Secció Local, sense encara ser-ne militant, va anar augmentant la meva il·lusió envers el projecte de l’esquerra independentista. Reunions en bars, fent grans plujes d’idees sobre possibles activitats que gairebé mai es realitzaven, encartellades amb nocturnitat i alguna que altra cervesa, ajudar a Esquerra Sant Boi a muntar el casal del carrer Lluís Castells, entre moltes altres historietes. El que sí que es va mantenir i es manté, al llarg del temps, és la il·lusió per aquest projecte polític. Una il·lusió que m'ha portat a perdre'm moltes coses de la meva vida personal, de la vida de la gent que m'envolta, fins al punt en què, amb "sort" vaig arribar a veure la meva àvia només quan ja s'estava apagant (un petó ben fort, iaia. Com tu vas fer fins al final, seguiré lluitant per allò que crec). De moltes de les coses que m'he perdut me'n penedeixo, però tinc la tranquilitat de saber que ho he fet per la il·lusió que em desperta veure aquest país plenament lliure, social i nacionalment parlant.

Tot i això, amb el pas del temps, i després de conéixer a molta gent amb maneres molt diferents de treballar, he donat voltes sobre una cosa; i és que la política es pot fer de moltes maneres, però no la pots fer només en base a la il·lusió, perquè mentre tu mantens la ingenuïtat amb la que vas entrar (basada en la idea del companyerisme, el treball en equip, en no abandonar el que tens al costat si té dificultats, etc.), hi ha gent que o no l’ha tingut mai o l’ha perdut en veure que pot arribar a ésser alguna cosa i fa el que pot per a arribar-hi. Gent que té una visió completament antagònica a la meva i que basa la seva estratègia personal en què qui més apreta, qui més molesta, millor se’n surt. Doncs...què voleu que us digui...QUE TINGUEU SORT.

Jo per la meva banda, em nego a entendre així la política, perquè jo vaig entrar aquí amb il·lusió i no permetré que ningú la violi d'aquesta manera, fent tot allò que per a mi no hauria de ser, obviant qui són els seus companys i companyes, i obsessionant-se amb arribar a un lloc determinat en el moment en què ha vist que era factible assolir-lo.

Sincerament, si això és la política (segur que hi ha molta gent que ho pensa, com segur que també n’hi ha que no), a mi no m’hi busqueu.

Salut, ètica, compromís (i il·lusió).

L’autèntica matèria grisa.

2006-11-30T11:42:00.000+01:00

Avui, tot llegint diversos retalls de premsa sobre la composició del govern, es va complint una expectativa que tenia i que, sincerament, esperava amb totes les meves forces. Es tracta de la composició interna dels departaments, de la designació d’algunes de les secretaries generals que s’han filtrat avui a la premsa (no n’aprendrem mai...).

A banda de disposar dels dos líders del partit, en Carod i en Puigcercós com a consellers del govern, i a banda també de la Carme Capdevila i en Josep Huguet; a grans trets van a parar als departaments del govern amb consellers designats per Esquerra persones de gran perfil polític com Carme Porta, secretària de la dona del partit i exdiputada al Parlament pel Baix Llobregat; Jaume Oliveras, secretari de política municipal, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i Vicepresident de la Diputació; Teresa Aragonès, secretaria de formació i diputada pel Maresme, Oriol Amoròs, President d’Esquerra Barcelona i diputat...i una llarga llista de noms que, de ben segur, ho donaran tot per fer que aquest govern faci el que ha de fer, governar, i ho faci bé.

I és que es referma el què ja vaig comentar en el post sobre la constitució del Govern d’Entesa. Esquerra aposta per dotar els seus departaments amb l’autèntica matèria grisa del partit, per fer que això tiri com ho ha de fer, perquè el que volem fer és governar, és millorar les condicions de vida de la majoria, i això només s’aconsegueix si qui hi ha gestionant les polítiques públiques té clar quin projecte de País, a llarg termini, tenim. I la gent d’Esquerra, no en tingueu cap dubte, ho tenim clar.

La preocupació d’alguna gent podria venir en dir...i el partit què?Jo crec que no cal patir. Aquest partit, per sort, està dotat de grans quadres polítics que són capaços de fer rutllar la maquinaria interna sense problemes, com ja vénen fent des de fa anys. Persones com en Xavier Vendrell, en Josep Vall, la Pilar Albiol, l’Uriel Bertran, o la dona de la qual estic “enamorat” des que la vaig conéixer per la seva integritat com a persona, l’Anna Simó, entre d’altres, es mantindran al peu del canó per fer que el partit i el grup parlamentari no redueixin la seva velocitat ni un sol metre per segon, per afrontar els reptes que se’ns presenten en el futur més immediat: les eleccions municipals, garantir el creixement sostingut del partit, la incorporació de noves fornades de quadres, entre molts d’altres.

Per últim, i no per això menys important, les JERC escollirem aquest dissabte el que serà Secretari General de Joventut. Tot i que ja s’ha filtrat a alguns diaris, per respecte a l’estructura interna de l’organització no en parlaré en aquest post i esperaré a fer-ho més endavant, quan ja estiguem treballant, de forma més directe que mai, en les polítiques que afecten directament al jovent d’aquest País.

Amb tots aquests moviments hi ha una cosa que no se’ns escapa i que ens ha d’omplir d’orgull. Les JERC tornarem a tenir diputat al Parlament de Catalunya per segona legislatura consecutiva. En aquest cas serà en Pere Aragonès, el nostre Portaveu Nacional. Des d’aquí només voldria felicitar-lo i desitjar-li molta sort i ànims.

Salut, ètica i compromís.

Traspàs de la RENFE ja!

2006-11-24T20:19:00.000+01:00

No cal dir gran cosa...Hi ha gent que desqualifica les seves opcions per si soles i que referma més les nostres teories.

Cliqueu aquest enllaç i escolteu

Ernesto del Moral, portaveu de RENFE al programa d'en Clapès

Salut, ètica i compromís

PS: Tot i saber que és una broma...oi que ens ho podriem creure i ningú s'estranyaria que això fos veritat?

Visca la Terra i amunt l'Esquerra!

2006-11-06T21:17:00.000+01:00

Després d’uns quants dies de forta convulsió política, avui tot sembla que torna a la tranquilitat i a l’estabilitat, un cop els pactes de govern estan ja mig tancats. De fet, és el que aquest País necessita. Durant aquests dies no he fet valoracions electorals perquè no he disposat de massa temps, però aquí exposaré en part el que ja pensava el dia després de les eleccions i que s’ha refermat amb el que ha passat entre ahir i avui.

1- Amb les eleccions Esquerra va consolidar el votant d’esquerres. És a dir, vam perdre la no poc important xifra de 130000 vots, però vam mantenir-nos per sobre la vintena de diputats que fa tres anys vam assolir després d’uns quants atravessant el desert. I el manteniment ve donat de les zones menys proclius a donar-nos el seu suport. El manteniment ve donat gràcies a la crescuda en barris com Camps Blancs i Casablanca a Sant Boi o Can Serra i Pubilla Casas a l’Hospitalet, barris de classe purament treballadora i provinent de la immigració espanyola dels anys del franquisme. El creixement en llocs com aquests té un doble valor per a nosaltres. L’un, perquè és el reconeixement a la feina feta a nivell local en aquests barris i l’altre perquè demostra que l’estratègia de l’esquerra nacional està calant allà on vam definir estratègicament que havia de fer-ho.

2- Convergència i Unió, a banda d’obtenir uns resultats pèssims tenint en compte la duresa de la campanya que va fer (en Madí ja es pot anar buscant feina al Top Manta, a veure si pot col·locar tots els DVD’s que li han sobrat...), va preferir optar primer per buscar un acord amb Madrid per garantir-se la tornada al govern que no optar per un acord teixit realment a Catalunya. Així doncs que ningú ens parli de qui són catalans i qui no. Prefereixo fer President de Catalunya un espanyol de condició, de naixement, que no pas un espanyol per convicció, per decisió pròpia com l’Arturo.

3- La sociovergència no era el millor escenari per a l’esquerra independentista ni, molt menys encara, per al País. Sota els peus d’un govern format pels dos partits del règim no hi creixeria, igual que sota els peus d’Atila, ni l’herba. Nosaltres estariem a l’oposició, si, però ni com a primer partit ni com a res, ja que ens esborrarien del mapa i aquest país estaria menjant merda durant molts i molts anys.

4- Només amb això ja en tindria prou per a aplaudir la decisió de l’Executiva Nacional d’Esquerra d’optar de nou per un acord amb PSC i ICV, d’optar per una Entesa Nacional pel Progrés. Perquè deixa a l’estacada els regionalistes de CiU (cosa que personalment em fa molt feliç) i perquè segueix amb l’estratègia de construcció de l’esquerra nacional, d’articulació d’una majoria social cap a la Independència i el Socialisme. Però a banda d’això, estic convençut que aquest acord permetrà que es governi aquest País i que es faci bé, mirant pels interessos de la majoria. Això serà possible si des d’Esquerra posem tota la matèria grisa del partit al govern. No confio excessivament en els socialistes, i és normal, però estic convençut que amb els nostres dos pesos pesants al capdavant del govern, en Carod i en Puigcercós, aquest govern farà avançar el País cap a les cotes més altes de benestar que s’hagin viscut mai.

5- Per últim, considero que l’aparició dels Ciutadans d’en Boadella i companyia no farà sinó accentuar la confrontació Catalunya – Espanya i generarà, cada dia que obrin la boca, més adhesions al projecte independentista que qualsevol dels governs d’Aznar.

Així doncs, s’obre una legislatura d’oportunitats. Oportunitats per a gestionar les polítiques d’aquest País de la millor forma que sabem fer-ho, amb dedicació i esforç i amb les idees ben clares. Però oportunitats també per a fer créixer dia rere dia el projecte de l’esquerra independentista que, políticament, representem Esquerra Republicana i les JERC.

Salut, ètica i compromís!

Esquerra, l’únic vot útil catalanista i d’esquerres

2006-10-31T10:53:00.000+01:00

Durant la campanya tots els partits intenten capitalitzar el vot útil. Alguns ho han intentat des de la por i les proclames apocalíptiques. CiU ho ha exemplificat a través del DVD i del discurs de salvadors de la pàtria. El PSC i ICV han fet un discurs de polítiques socials, com si aquestes fossin gratuïtes i no depenguessin de la nostra capacitat d’autogovern. Esquerra continua essent l’únic partit que fonamenta la construcció nacional de Catalunya en el fet de continuar impulsant un programa ambiciós en polítiques socials. Aquells que aixequen una sola bandera (social o nacional), haurien de plantejar-se la coherència del seu discurs i, per tant, la utilitat del seus vots.

Podem considerar nacionalistes (CiU) aquells que són valents a Catalunya però porucs a Madrid defensant els nostres interessos? Els mateixos que firmaren d’amagat a la Moncloa la retallada de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Els mateixos que han aprovat la segona retallada: l’incompliment del nou Estatut als Pressupostos de l’Estat, renunciant als 1.000 milions d’euros que s’haurien d’invertir de més a Catalunya el 2007. Els mateixos que necessiten anar al notari per dir que no pactaran amb el PP. Perquè, de fet, són els promotors que Aznar es consolidés a la Moncloa.

Podem considerar d’esquerres i progressistes (PSC) aquells que avantposen els interessos d’Estat a la necessitat d’un millor finançament i de més polítiques socials pels seus conciutadans d’Hospitalet, Cornellà o Sant Boi ? Els mateixos que estan postposant la reforma d’un nou finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) fins el 2009 per tal que no interfereixi en el calendari electoral del PSOE. Els mateixos que han impulsat una reforma de l’IRPF que consolida el model fiscal del PP: deduccions per a la compra d’habitatge però CAP incentiu pel lloguer.

Podem considerar una alternativa (ICV) a qui ho aprova tot amb displicència o silencis còmplices per por a represàlies? Els mateixos que aprovaren el pacte Mas-ZP sobre l’Estatut sense ni tant sols haver-se llegit el text de l’acord. Els mateixos que han renunciat a diferenciar-se dels partits majoritaris per a no fer massa soroll. Perquè saben que el silenci és electoralment rendible, encara que no siguin coherents amb els seus principis.

Esquerra ha estat l’únic partit que ha estat un partit de govern en favor de la majoria, lluitant contra els interessos dels monopolis quan ha fet falta, apostant per una oficina antifrau que augmenti la transparència de la política catalana i plantant cara a Madrid sense considerar interessos partidistes.

Només hi ha un vot útil de debó. El vot a aquells que defensarem els interessos dels treballadors i treballadores d'aquest país i que ho farem sense tenir les mans lligades a res ni a ningú, perquè no depenem de ningú més que dels nostres militants, simpatitzants i votants. Esquerra és l'únic vot útil.

Salut, ètica i compromís!

Espanyolitza...Si encara queda alguna cosa

2006-10-23T13:08:00.000+02:00

Dissabte 21 d’octubre, 10:30 del matí. Al Carrer Lluís Castells hi ha una jornada de bàsquet al carrer. És una activitat molt interessant -organitzada pel Patronat Municipal d’Esports, juntament amb el Club Bàsquet Sant Boi i l’Associació Esportiva Club Natació Sant Boi- que pretén acostar la pràctica de l’esport de la cistella a tots els nens i joves que vulguin passar un dissabte al matí divertit.

Però tot i això, mentre ens dirigiem amb les JERC de Sant Boi a organitzar la nostra paradeta de campanya electoral, m’adono d’un fet massa habitual en les activitats organitzades per l’Ajuntament. El fil musical de l’activitat estava reproduint una cançó en castellà. Vaig pensar “deu ser casualitat” i vam seguir cap al mercat de la muntanyeta a repartir la nostra informació i a plantar una exposició amb les nostres propostes per a les eleccions de l’1 de novembre. Però en tornar a passar per davant de les desenes de joves que estaven jugant a bàsquet vaig tornar a sentir una cançó en castellà. Vaig optar per plantar-me una estona a analitzar si el que jo creia casualitat estava esdevenint la tònica i, efectivament, de 5 cançons consecutives, cap era en català.

Considero que l’equip de govern, que aprova mocions de suport al Correllengua i a d’altres activitats en pro de la llengua catalana, hauria de deixar de fer el paperina quan es tracta de publicar una notícia al Viure Sant Boi que els faci semblar catalanistes i, a l’hora de la veritat, no realitza cap acció al dia a dia que vagin en aquest sentit. Com si el bàsquet, malhauradament, no estigués prou espanyolitzat a Sant Boi gràcies a l’inefable ajuda de l’ex-conciutadà Pau...

Per cert, la paradeta de les JERC-Sant Boi va ser un èxit, ja que vam repartir més d'un miler d’octavetes i prop de 500 revistes i vam aprofitar per acostar-nos, un cop més, al jovent de la nostra ciutat traslladant-los les nostres propostes.

El catalanisme mesell...un cop més

2006-10-18T16:23:00.000+02:00

Després de gairebé un mes anant de bòlit i sense poder actualitzar el bloc, hi ha hagut una notícia que ha fet despertar de nou les meves ganes d’expressar el que penso. I és que hi ha persones i col·lectius que no deixen de decebre’m mai, que no vol dir sorprendre’m.

Ahir vam assistir a una altra actuació penosa dels senyors de Convergència i Unió. Després de mostrar la seva cara més indesitjable amb la distribució del famós DVD en què criticaven el tripartit en general i Esquerra en particular per la seva suposada submissió al PSOE, el senyor Duran i Lleida va tornar a mostrar que el pacte que van signar Mas i Zapatero al gener d’enguany segueix vigent, i que no tenen cap recança en mostrar que estan disposats a pactar amb els socialistes espanyols (els catalans no hi pinten res) un futur Govern de la Generalitat.

Ahir, Convergència va retirar la seva esmena a la totalitat dels pressupostos generals de l’Estat adduint les bones paraules del ministre Solbes de que es renegociarà la inversió a Catalunya per altres vies. Vés per on, ara resulta que aquells que ens titllaven d’innocents al creure’ns les bones paraules del PSOE, han oblidat l’incompliment d’allò de “Pascual, aprobaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya”, entre d'altres coses i han acceptat deixar passar els pressupostos a canvi que els socialistes els deixin governar a Catalunya.

És per això que deia al començar que hi ha gent que no deixa de decebre’m per la indiginitat amb la que “defensen” els interessos de Catalunya, però que alhora no em sorprenen, si tenim en compte tots els episodis de submissió als diferents governs de l’Estat i als poders fàctics pel simple fet de conservar o, en aquest cas, recuperar el poder.

És curiós, d’altra banda, que els únics que respectem aquell Estatut que no vam votar per insuficient, siguem els independentistes d’esquerres. Aquesta gent que, alhora que no donem suport als pressupostos de l’Estat, demanem als diferents líders polítics que es pronunciïn sobre el dret a fer referèndums (inclós el d’autodeterminació) per part de la Generalitat. Resposta?El NO evident del PP, el NO submís del PSC i el silenci covard de les dues formacions que ens van acompanyar en la votació al Parlament, ara fa més de 20 anys, en què es reconeixia el dret a l’autodeterminació del poble català, CiU i ICV.

Per això i per molt més, hem de tenir clar que l’única garantia que el Govern de la Generalitat dependrà de Catalunya i que es continuaran fent polítiques al servei de les classes populars del nostre país és que Esquerra Republicana formi part d’aquest govern, per a convertir-lo en un veritable Govern catalanista i d’esquerres.

Perquè nosaltres si que, realment, parlem amb fets i no amb paraules.

Ferides que no es curen

2006-09-12T20:48:00.000+02:00

Aquesta setmana surt publicada a la revista El Temps una entrevista realitzada per la periodista santboiana Gemma Aguilera a l’alcaldessa de Sant Boi Montserrat Gibert. L’alcaldessa, que no tornarà a ser-ho a les properes eleccions en ser substituida com a cap de cartell, parla de que actualment s’està estenent una nova manera de fer i entendre la política, amb un per important de l'aparell dels partits.

En una de les primeres respostes, Gibert deixa anar tal cosa com “Crec que a la política s’hi ha d’accedir a partir de projectes de base social, motivat per gent que t’empeny perquè siguis el seu representant. En canvi, ara prima més l’accés a la política per un treball dins dels partits”, en un clar atac al que ella considera una traició cap a la seva persona i el seu projecte per part de l’aparell socialista resident al carrer Nicaragua en conspiració amb l’agrupació del PSC a Sant Boi. Bé, només cal recordar la meravellosa interpretació que va fer de la traició a César en aquell vespre de teatre a Cal Ninyo, amb el que serà el seu substitut gairebé aixecant-se i marxant per al·lusions...

Caldria recordar-li a la senyora Gibert, però, que en el seu partit la manera de fer sempre ha estat la mateixa, donada la gran verticalitat que posseeix; i que en temps passats, quan se la va escollir a ella com a successora a dit, a mitja legislatura, d’en Xavier Vila, no es va queixar pas que això anés així. Però, Ai las! ara li toca a vostè marxar cap a casona...com piquen les ferides quan es tenen en pell pròpia, oi que si, Alcaldessa?

Benvinguts i benvingudes

2006-09-12T15:42:00.000+02:00

Avui començo l'aventura d'aquest nou blog. Un blog en el que només pretenc expressar la meva visió personal sobre el món que m'envolta, ja sigui des de la política, els amics, els esports, el lleure o qualsevol altra cosa que a mi em pugui atraure l'atenció. Alhora espero que amb els vostres comentaris, crítiques i aportacions, m'ajudeu a construir una versió de la vida quotidiana més àmplia i més propera a la realitat. Espero que us hi sentiu a gust.

Salut, ètica i compromís.