Tornem a casa!

(Foto de l'Escola Benviure, la meva escola!)


Doncs sí, senyores i senyors!

Després d'un anyet d'exili voluntàriament forçat (encara que sembli contradictori, és la millor manera de definir-ho) a la Vila de Sants, a partir del proper setembre tornaré a casa, a Sant Boi. Mai he volgut perdre ni he perdut la vinculació amb la meva ciutat, però està clar que residint a fora d'ella m'he perdut un munt de coses de la vida quotidiana i, per extensió, de la vida política.

De fet, gairebé les úniques coses que he viscut durant aquest darrer any han estat relacionades amb la política. Reunions, assemblees diverses, encartellades, actes de pre-campanya (que llarga va ser... xD) i campanya (semblava que no s'acabés mai), entre d'altres, han estat el que més m'ha lligat a Sant Boi. Però també hi he viscut bons moments, com sempre, amb els meus amics i amigues, amb la família (amb aquesta alguns de dolents, també, com la pèrdua dels avis) i amb la gent diversa que et pots trobar qualsevol dia a les terrassetes, places i carrers del poble. Perquè aquest és un dels encants que per a mi té Sant Boi: que tot i no ser prou petit com per ser un poble d'aquells que t'ofeguen i on tothom parla del què fas o deixes de fer, tampoc és una ciutat immensa on et pots passar dies caminant sense saludar a ningú. Per això, tot el que he viscut de manera més o menys intermitent i intensa en aquest darrer any és allò que tinc ganes de recuperar amb totes les forces.

Perquè, en el fons, a banda de començar un nou projecte de vida amb la Núria (a casa nostra, dels dos i de ningú més) el que més il·lusió em fa de tornar a Sant Boi és que és la meva ciutat i això per a mi no té preu. Poder viure-hi, gaudir-hi, patir-hi i, sobretot, treballar per a fer-la millor és el que més ganes tinc de fer.

Així doncs, des del setembre, totes i tots tindreu un lloc a la Ronda Sant Ramon, no on sempre he viscut, a casa dels pares, sinó a la vorera del davant. Aquesta serà, a partir d'ara casa meva i de la meva nina i, evidentment, casa de tots i totes vosaltres...Sense abusar, per això, eh!!! :)

Apali, doncs.

Salut, ètica i compromís!


PD: Als companys i companyes de Barcelona, només dir-vos que no patiu, que no em perdreu de vista tan fàcilment i que ens continuarem veient de dia...I algunes nits també, evidentment!

No ha pogut ser, Ramonet

Aquests darrers dies molta gent m'ha mirat amb esglai perquè no entenia perquè deia, per un cop a la vida i sense que servís de precedent, que volia que guanyés l'espanyol.

Només esperava que, des d'allà on estàs des de fa ben poc, poguessis veure com, per fi, els pericos èreu els més importants d'Europa. La veritat és que em vaig haver d'aguantar alguna que altra llàgrima quan vaig veure els llençaments de penals. Era un partit que m'hagués agradat veure amb tu, i fer-te la punyeta durant els 120 minuts que va durar dient-te que no guanyarieu, fent-te rabiar, però esperant que guanyessin per veure't ben content. Volia que guanyés l'Espanyol per poder veure't amb aquell somriure que tan poques vegades ensenyaves però que era com si pugessis la persiana i entrés tot el sol del món per enlluernar la casa...

No ha pogut ser, avi, aquest cop tampoc.

T'envio un petó, si em deixes que te'l faci sense ràbia.

Espero que allà dalt tinguis wi-fi i el puguis rebre.